Plany de Maragdes

Les contradiccions de la vida són inevitables. Ara no, ara si; ara blanc, ara negre; ara alegria, ara tristor; ara amor, ara odi; ara ploro, ara canto. Un cop s'aprén a conviure amb aquestes contradiccions, no és si, blanc és negre, alegria és tristor, amor és odi, plorar és cantar.

 

Plany de Maragdes 

 Ja he plorat i ara vull cantar
el temps desfet que he ben perdut xisclant.
Tot m’apareix tal com si al cant distant
hi hagués deixat la sal que fa bo el pa.

Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai...
Em faré el foll, car no vull l’esplai
de la tristor que em glaça perquè és foc.

Tan sols jo sé que algú em feia plorar
i jo ho volia fer. Quin dolç engany!
–pensar que és falsa l’excusa d’amar!
Sento la música: neix d’un cel clar,
d’una nit màgica que em vol el plany
i ara ja sé la clau: plorar és cantar.

Joan Barceló 

//

Llanto de esmeraldas

Ya he llorado y ahora quiero cantar

el tiempo deshecho que he perdido chillando. 

Todo se me representa como si en el canto distante 

hubiera abandonado la sal que hace bueno el pan.

Si alguien me pregunta cuándo, diré: en ninguna parte; 

si alguien me pregunta dónde, diré que nunca... 

Me haré el loco, porque no quiero la distracción 

de la tristeza que me hiela porque es fuego.

Sólo sé que alguien me hacía llorar

y yo lo quería hacer. ¡Qué dulce engaño! 

–¡pensar cuan falsa es la excusa de amar!

Escucho la música: nace de un cielo claro, 

de una noche mágica que me quiere el llanto 

y ahora ya conozco el secreto: llorar es cantar.

Joan Barceló

 Lau

"Si algú em pregunta quan, diré: enlloc;
si algú em demana on, diré que mai... "